Cardenal Martini

Per qué quan són jubilats parlen clar i diuen el que pensen?

Cardenal Martini

Frases arreplegades del seu llibre “Coloquios nocturnos en Jerusalen”
(Tret “del Pregó”, núm 348, setembre 08)

«Quan contemple el mal del món em quede sense alè. Entenc que els homes que arriben a la conclusió que Déu no existeix» (p. 20).

«A Déu no pots fer-lo catòlic. Déu està molt més enllà dels límits i les delimitacions que establim nosaltres... Déu no es deixa domesticar» (p. 34).

«Jesús estimava als fariseus... Es va enfrontar i va discutir. Crec que, si tornara, encara ho faria més. Lluitaria amb els actuals responsables de l'Església. ..» (p. 42).

«L'Església ha parlat molt del pecat; massa» (p. 51)

«El més trist és que l'encíclica Humanae vitae és en part culpable del fet que molts ja no es prenguen seriosament l'Església com interlocutora o mestra. Però, sobretot, als joves dels nostres països occidentals, ja quasi ni se'ls veu acudir als representants de l'Església per a consultar en qüestions referents a la planificació familiar o a la sexualitat» (p. 141).

«De vegades hauria estat millor callar...» (p. 147)

«Els camins no poden dictar-se des de dalt, des dels púlpits... L'important és que promoguem cristians en la seua capacitat individual de judici» (p. 151).

«Cal discutir la possibilitat d'ordenar (sacerdots) «viri probati» (casats)» (p. 151)

«Els homes d'Església han de demanar perdó a les dones per moltes coses» (p. 166).

«La conducció de comunitats per part de dones és una dada bíblica: pense en Lídia a Filips i en les nombroses col·laboradores de Pau que s'encarregaven de les comunitats de 1'apòstol (p. 167).
És llàstima que, en l'Església, aquestes obvietats clamoroses dels cardenals només les
puguen dir una vegada ja octogenaris, dimitits i malalts, i en un clima de «nocturnitat»,
de forma que puguen ser atribuïdes a «senilitat», i que tothom les puga tolerar perquè
no afecten a 1'estructura. Vol dir que, en l'exercici de les seues altes responsabilitats, han
de callar la veritat (si la capten), i sotmetre-la al «dictat» de 1'opinió oficial prevalent.

En el text que comente, Martini té una frase enigmàtica: «Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava en una Església que recorre el seu camí en la pobresa i la humilitat, en una Església que no depèn dels poders d'aquest món, d'on s'extirpara de soca-rel la desconfiança, que donara espai amb més amplitud a la gent que pensa... Avui ja no tinc aquests somnis. ALS 75 anys em vaig decidir a resar per l'Església» (*pgs. 97-98).