NASCUTS DE LA PARAULA

Estimeu-vos els uns als altres intensament i amb un cor net, ja que heu estat engendrats de nou (...) de la paraula de Déu viva i eterna: (...) l’Evangeli que vos ha estat anunciat.
(1Pe 1, 22-25)

Fa un any es va fer públic, en nom de les entitats interconfessionals a les quals pertanyem, el missatge Pelegrins de Jesús a Europa, que volia contribuir a la recepció de la III Assemblea Ecumènica Europea, clausurada a Sibiu (Romania) el 8 de setembre del 2007. Dins de l’apartat 2 (“Espiritualitat”) el missatge diu: “Volem remarcar la centralitat de la Paraula de Déu com a fonament comú d’una espiritualitat plural. En totes les comunitats cristianes s’ha de fomentar la lectura i l’estudi rigorós de la Bíblia, que duga a una comprensió de les Escriptures no evasiva ni acrítica, sinó alhora profunda i encarnada.” (n. 3).

Precisament, estem commemorant el segon mil·lenni del naixement de l’apòstol Pau, efemèride de ressonàncies eminentment bíbliques i ecumèniques, així com el 40é aniversari dels Acords entre les Societats Bíbliques Unides i l’Església catòlica romana —que acaba de celebrar un Sínode sobre la Paraula de Déu— a propòsit de les traduccions interconfessionals de la Bíblia.

És per això que el passat 17 de gener va tenir lloc al convent de Santa Clara de València, amb motiu de la Ruta de Sant Vicent —pelegrinatge ecumènic que rememora el martiri del sant diaca—, una pregària interconfessional amb el títol Nascuts de la Paraula. La celebració —que comptà amb l’assistència de fidels catolicorromans, ortodoxos, anglicans i evangèlics de tradició reformada, baptista i pentecostal— es va iniciar amb l’entronització de la Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI, 1996), ressò de la rica tradició bíblica de les nostres terres, i de la recentment publicada Biblia. Traducción Interconfesional (BTI, 2008), fruit de més de trenta anys de treball conjunt entre biblistes protestants i catòlics. La predicació estigué a càrrec del Rvd. Josep Lluís Andavert, Director general de la Societat Bíblica d’Espanya.

En l’escaiença del Dia de la Bíblia i del Dia de la Dona, oferim a les germanes i germans de totes les comunitats cristianes, i als hòmens i dones de bona voluntat, les següents reflexions.


I. Bíblia i moviment ecumènic

[1] En el marc del moviment ecumènic, les traduccions interconfessionals de la Bíblia constituïxen un fet de primera importància. En donem gràcies a Déu i recomanem la lectura personal i l’ús comunitari d’estes versions.

[2] Constatem, així mateix, que algunes Esglésies compartixen els leccionaris litúrgics i que ací i allà sorgixen iniciatives per a compartir també la predicació o els tallers bíblics per a l’estudi de l’Escriptura. Es tracta de camins nous i esperançadors: ja que la Paraula de Déu, que existia al principi (Jn 1, 1), es dirigix per igual a totes les comunitats (cf. Ap 2-3), cal, primer que res, escoltar-la, i esforçar-se per respondre-hi, de manera conjunta.

[3] Subsistixen divergències notables entre les diverses confessions a propòsit de la relació entre les Escriptures, la Tradició i el magisteri de l’autoritat eclesiàstica. Però la Bíblia continua sent el gran camí, la via santa (cf. Is 35, 8), cap a la comunió plena i la celebració comuna dels sagraments. I cal recordar que totes i cada una de les Esglésies han de convertir-se contínuament a la Paraula de Déu (Ecclesia sub Verbo Dei, deia Martí Luter expressant la convicció comuna).

[4] La Paraula de Déu, viva i eficaç (He 4, 12) ja en la creació del món (Gn 1-2), ens recrea en la fe amb vista a una existència viscuda en l’amor fratern (1Pe 1, 22-25). La comunitat cristiana constituïx l’espai on és possible viure eixa experiència divinohumana; com escriu sant Agustí, “els apòstols predicaren la Paraula de la veritat i engendraren les Esglésies”.

[5] En cada Església de Déu, l’amor verdader i la unió en la diversitat que este implica esdevenen una imatge —humil però eloqüent— de la Trinitat: aquest signe fa possible “que el món crega” en la persona i la causa de Jesús (Jn 17, 21).

[6] Per tot això, el moviment ecumènic no pot reduir-se a un simple “ecumenisme diplomàtic”, preocupat per les bones relacions interconfessionals, ni tampoc a un “ecumenisme de calendari”, limitat a determinades setmanes o dies de l’any, ans està arrelat en la Paraula de Déu: respon al sentit més profund de l’Església i és una exigència de la seua mateixa naturalesa.

[7] L’ecumenisme cristià està fet de respecte, diàleg i reconciliació, de paciència i tolerància recíproca; com escriu sant Cebrià, “no és possible mantenir ni la unitat ni la pau, si els germans no fomenten la tolerància mútua i si no custodien, per mitjà de la paciència, el llaç de la concòrdia.” (cf. Ef 4, 2-3).


II. La Bíblia com a Paraula de Déu

[1] Els cristians confessem Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu encarnada, “consubstancial amb el Pare segons la divinitat i consubstancial amb nosaltres segons la humanitat” (IV Concili ecumènic). Per tant, ell és el centre i el fi de les Escriptures, l’únic capaç d’explicar-les i de dir-ne el sentit autèntic (cf. Lc 24, 27.44-45).

[2] Creiem també que tota la Bíblia ha sigut inspirada per l’Esperit de Déu (cf. 2Tm 3, 16), el qual, com a Defensor dels seguidors de Jesús, va recordant a les comunitats les seues paraules i les guia així cap a la veritat sencera (Jn 14-16).

[3] El mateix Esperit Sant que va convertir la Paraula en Llibre, posant-la per escrit en la Bíblia, transforma ara el Llibre en Paraula viva per als cristians. Per això, la proclamació pública i la lectura privada de les Escriptures han de ser font de vida i plenitud per als qui les escolten o les lligen, segons allò de sant Pau: “la lletra mata, però l’Esperit dóna vida” (2Co 3, 6), i encara: “on hi ha l’Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat” (2Co 3, 17).

[4] Així, tota la Bíblia ha de ser entesa en clau d’alliberament integral de l’ésser humà: este és el projecte de Déu i el contingut del seu regnat, inaugurat per Jesús (cf. Mc 1, 15). Ens cal dir no, per tant, a una lectura desencarnada i espiritualista, merament interior i individual. L’Escriptura no es pot comprendre de manera atemporal, sinó precisament a la llum dels signes dels temps (cf. Mt 16, 3) dins del procés de la història, a través de la qual la imatge de Déu en nosaltres ha d’arribar a ser semblança de Jesús (cf. Gn 1, 26; Jn 19, 5).

[5] Som conscients així mateix que la Bíblia és, també, font de cultura i de civilització. Especialment als països de tradició cristiana, ha inspirat en gran mesura la cultura popular i el pensament més elevat, les llengües nacionals, la literatura i l’art, el dret i la política… A hores d’ara, és patrimoni universal: ni tan sols les Esglésies tenen dret a monopolitzar-la. Per això, demanem que siga objecte de coneixement i d’estudi, com a fet cultural, en els sistemes públics d’ensenyament.


III. La Bíblia en la vida dels cristians

[1] Un dels signes majors en la història contemporània de les Esglésies és la difusió massiva de la Bíblia, especialment entre els catòlics romans, els quals no hi havien tingut accés directe durant segles. Els moviments bíblic, litúrgic i ecumènic varen convergir en el Concili Vaticà II, del qual cal remarcar la constitució Dei Verbum (1965) sobre la Revelació. Es multiplicaren aleshores les versions de les Escriptures —preparades quasi sempre en col·laboració amb els altres cristians—, i tant la teologia com el magisteri eclesiàstic, la pastoral, l’espiritualitat i —particularment— la celebració de la litúrgia, reberen una empremta bíblica important.

[2] Més de quaranta anys després, però, constatem una preocupant manca de familiaritat i de coneixement de les Escriptures en molts fidels. Per a ells, queda encara lluny l’experiència de Jeremies: “Quan m’arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha sigut el goig i l’alegria del meu cor.” (Jr 15, 16). Tampoc en la predicació i en la catequesi la Bíblia desplega tota la seua virtualitat. I tanmateix, la frase lapidària de sant Jeroni continua sent inapel·lable: “Ignorar les Escriptures és ignorar el Crist”.

[3] El món protestant ha transmés als altres cristians la seua veneració i amor per la Bíblia i un zel exemplar per donar-la a conéixer en tots els ambients, pobles i llengües (cf. Ac 2; Rm 10, 14-15; 2Te 3, 1). Tots els cristians hem de reconéixer amb acció de gràcies la benemèrita tasca portada a terme per les Societats Bíbliques Unides, entitat hui plenament interconfessional.

[4] Els problemes més greus sorgixen quen es fa una lectura fonamentalista de l’Escriptura, que du fatalment a l’immobilisme i al sectarisme. Heus-ne ací alguns, que han comportat efectes desastrosos en la vida de les persones i dels pobles:

1)Discriminació de la dona, basada en el context patriarcal de l’Antic Testament, però oblidant els textos que mostren el “rostre matern” de Déu, el paper de les figures femenines en la història de la salvació i, sobretot, la praxi “subversiva” —igualitarista i alliberadora— de Jesús.

2)Antijudaisme: el refús contra el “poble deïcida” —una idea inimaginable per a Jesús i els apòstols—, que va fer possible l’odi i la persecució dels jueus en les societats cristianes durant segles i va fornir la base per a l’antisemitisme i l’Holocaust del nacionalsocialisme, recolza sobre una interpretació errònia del Nou Testament.

3)Justificació de l’opressió econòmica i política, que respon als interessos de les classes dominants, emmascarats per l’apel·lació a conceptes bíblics incorrectament interpretats, com “regne del cel”, “món”, “salvació”, “creu”, etc., mentres s’ignoren el sentit alliberador de l’Èxode, el missatge de justícia dels profetes i l’Evangeli de Jesús, bona nova per als pobres i crític envers tots els poders.

S’hi podria afegir una llarga llista de situacions o actituds inadmissibles que s’han justificat acudint a lectures abusives de la Bíblia: pràctica de la tortura i negació dels drets humans en general; discriminacions racials i religioses; recel envers la raó i la ciència, la sexualitat i fins la felicitat temporal; homofòbia; bel·licisme i colonialisme; destrucció ecològica…

[5] Per a afrontar els dèficits mencionats, convidem tots els cristians a la lectura diària de la Bíblia (cf. Dt 32, 2; Is 55, 10-11), a la qual cal iniciar en la catequesi. Esta lectura ha de ser:

1)Íntegra: tant del Nou Testament com del Tenak o Antic Testament, el qual manté el seu valor propi dins la Bíblia cristiana.

2)Integral, és a dir, no parcial o reduccionista: una sola perspectiva —ja siga doctrinal, moral, existencial, social, de gènere, etc.— no esgota la riquesa de significats del text bíblic.

3)Rigorosa: el “sentit literal” o primari de l’Escriptura s’ha de copsar tenint en compte el gènere literari de cada text, així com les altres aportacions dels mètodes historicocrítics.

4)Eclesial: fa referència al “sentit espiritual”, o connexió dels textos bíblics amb l’obra salvadora de Jesús i la vida cristiana; ací les ensenyances dels Pares i les decisions dels concilis de l’Església indivisa posseïxen un valor decisiu.

5)Orant: en el diàleg entre Déu i l’home, la pregària és la resposta a la Paraula; concretament, segons el mètode de l’escola de la Paraula o lectio divina, a la lectura de la Bíblia seguix la meditació, la qual deixa pas a l’oració i esta, finalment, porta a la contemplació o fruïció espiritual (lectio – meditatio – oratio – contemplatio).

6)Compartida: en tant que resulte possible, la Paraula assimilada personalment per cada u, és comunicada als germans en un intercanvi mutu, amb docilitat a l’Esperit Sant (conversa espiritual o collatio).

7)Compromesa: finalment, la Paraula així compartida esdevé acció, vida, compromís pel regnat de Déu i la seua justícia (cf. Mt 6, 33); els cristians de totes les Esglésies trobem ací una crida peremptòria al treball conjunt.


IV. La Bíblia en el culte de les Esglésies

[1] La Bíblia és el Llibre comunitari per excel·lència, destinat a ser proclamat en l’assemblea del poble (ekklesia). I el culte mateix és la Paraula en acció, que s’actualiza en una comunitat concreta i en un moment determinat.

[2] En el culte comunitari, doncs, la Paraula assolix la seua expressió més plena i el màxim grau d’efectivitat. Quan hi és proclamada —ço que va molt més enllà de la simple lectura d’uns textos—, Jesucrist es fa realment present per la força de l’Esperit Sant; ell mateix comenta les Escriptures (cf. Lc 4, 16-20) i anuncia la Bona Nova: la caritat del Pare (cf. 1Jn 4, 16).

[3] A través d’un llenguatge no merament informatiu o exhortatiu, sinó performatiu en sentit eminent, es realitza així, en l’assemblea reunida, un esdeveniment de gràcia i potència, obra del Déu Trinitat (cf. 2Co 13, 13; Jud 20-21). Esta potència salvífica és tan gran que la Paraula esdevé per als fidels “cos del Crist” (Orígenes), “verdader aliment i verdadera beguda” (sant Jeroni).

[4] La predicació, a la qual el poble té dret, testimonia la recepció de la Paraula en l’assemblea concreta. El cant no és pas un element ornamental del culte: expressa l’alegria per la presència del Senyor i fa pressentir el goig del Regne acomplit; juntament amb els salms i les altres formes de pregària constituïx la resposta de la comunitat a la Paraula divina (cf. Col 3, 16) i forma amb esta la celebració gojosa de l’Aliança.


* * *

Les cristianes i els cristians de totes les comunitats podem dir amb sant Pau, dos mil anys després: “No m’avergonyisc de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen.” (Rm 1, 16). I donem testimoni, amb acció de gràcies, que “la paraula de Déu no està encadenada!” (2Tm 2, 9). És esta mateixa Paraula la que ens ha fet nàixer a la vida de Jesús en les nostres comunitats, la mateixa que, a través del moviment ecumènic, espenta les Esglésies cap a la plenitud del Regne.


València, 8 de març de 2008

Dia de la Bíblia - Dia de la Dona



Signen aquesta carta, en nom de les entitats interconfessionals respectives:

Josep Samarra (Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura - ACAT); María Teresa Soler (Amistat Judeo-Cristiana); Manolita Fuentes, Isabel Roura (Centre Ecumènic de Catalunya); Gerson Amat, August Monzon (Centre Ecumènic Interconfessional de València); María Salud Piera (Dones creients); María del Carmen Sarmiento, Hannah Williams (IEF - Amistat Ecumènica Internacional).

SETMANA DE PREGÀRIA PER A LA UNITAT DELS CRISTIANS, 2009

SETMANA DE PREGÀRIA PER A LA UNITAT DELS CRISTIANS, 2009

Notificacions rebudes al CENTRE ECUMÈNIC DE CATALUNYA abans del dia 12.01.09

· Gener, 17
Ruta de sant Vicent a la ciutat de València, promoguda per 5 associacions interconfessionals. De les 8.30 h. a les 13.00 h.

· Gener, 17 : Convent de Santa Clara de monges caputxines de València (Av. de Pérez Galdós, 119). Pregària interconfessional amb les presentació de dues Bíblies en traducció interconfessional (BVI i BTI), a càrrec de J.L. Andavert.
19 h.

· Gener, 17
Sala Capitular de la Catedral Basílica de Terrassa (Església, 1). Estat actual de les relacions catòlico-ortodoxes, conferència a càrrec de Sebastià Janeras.
17.30 h.

· Gener, 18 : Catedral Basílica de Barcelona. Pregària interconfessional a càrrec de la Delegació Diocesana d’Ecumenisme i de Relacions Interreligioses, presidida pel Cardenal.Arquebisbe. 20 h.

· Gener, 20
Monestir de Clarisses de la Divina Providència de Badalona (Arnús, 64). Pregària interconfessional.

· Gener, 21
Església de sant Isidor de Barcelona (Comte d’Urgell, 178). Pregària interconfessional amb la participació de la comunitat veïna de cristians adventistes del setè dia).
20 h.

· Gener, 21
Església Evangèlica Unida de Terrassa (Galvani, 155). Pregària unida.
21h.

· Gener, 22
Monestir de la Mare de Déu dels Àngels i santa Clara de Manresa (Santa Clara Nova, 62). Pregària interconfessional.
19 h.

· Gener, 22
Església de Crist Redemptor de Barcelona (Av. Mare de Déu de Montserrat, 34), Cristians reconciliats al segle XXI. Conferència a càrrec de Joan Botam.
20 h.

· Gener, 23
Església de la Mare de Déu del Roser de Tortosa (Ferreries). Pregària interconfessional.
20 h.

· Gener, 23
Església Catedral de sant Llorenç, de Sant Feliu de Llobregat (Pl. de la Vila, 2 bis). Pregària interconfessional presidida pel Sr. Bisbe.



· Església de sant Pau de Terrassa (Dr. Ferran, 251). Pregària unida.
21 h.

· Gener, 24
Església Ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu, de Barcelona (Aragó, 181). Vespres interconfessionals.
19 h.

· Catedral Basílica de Terrassa (Església, 1). Acte de cloenda de la setmana de pregària per la unitat. Vespres amb participació interconfessional.
19 h.

· Gener, 25
Església de sant Miquel dels Sants de Barcelona (Escorial, 163). Pregària interconfessional de cloenda de la setmana de pregària per la unitat a càrrec del Centre Ecumènic de Catalunya, la comunitat catòlica de sant Miquel dels Sants, la comunitat evangèlica alemanya, la comunitat ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu i la Coral Bach
19 h.

· Gener, 26
Llibreria Claret de Barcelona (Roger de Llúria, 5). Presentació del llibre “Dietrich Bonhoeffer “ Cartes de Barcelona” a càrrec de Lluís Duch, Josep M. Jaumà i Alexander Fidora.
19 h.

· Gener, 27
Església de Sant Medir de Barcelona (Constitució, 17). Pregària interconfessional per la unitat dels cristians.
20 h.

· Gener, 28
Basílica de sant Josep Oriol de Barcelona (Villarroel, 83). “L’avui de l’ecumenisme” conferència a càrrec de Felip Carmona i pregària interconfessional.

CLAM INTERRELIGIÓS

En commemoració del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans

l’Acció dels cristians per l’Abolició de la Tortura

Us convida al

CLAM INTERRELIGIÓS PELS DRETS HUMANS

Lectura dialogada I cants corals

que tindrà lloc

el dia 15 de desembre 2008 a les 20.30 h. a l’Oratori de Sant Felip Neri

C./ del Sol, 8 (barri de Gràcia, de Barcelona)

Hi intervindran:

* La CORAL INFANTIL de la Comunitat Ortodoxa Romanesa de Barcelona.

* “LA VOIX DE L’ESPÉRANCE”: un grup de catòlics africans senegalesos, de la Parròquia de Maria Auxiliadora de Mataró, manifesten la seva fe i la seva cultura amb el cant coral.

* “VOX MENÚ”: sis dones de l’Església Evangèlica de Catalunya, canten a capella des del 1997, per expressar el seu amor a Déu a través de la música.

* La CORAL INTERRELIGIOSA PER LA PAU: nascuda a Barcelona el 2007, a l’empara de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós. Per als seus membres, cantar per la pau és una manera de construir ponts entre les diferents cultures i religions.

A
mb el suport de la

Cardenal Martini

Per qué quan són jubilats parlen clar i diuen el que pensen?

Cardenal Martini

Frases arreplegades del seu llibre “Coloquios nocturnos en Jerusalen”
(Tret “del Pregó”, núm 348, setembre 08)

«Quan contemple el mal del món em quede sense alè. Entenc que els homes que arriben a la conclusió que Déu no existeix» (p. 20).

«A Déu no pots fer-lo catòlic. Déu està molt més enllà dels límits i les delimitacions que establim nosaltres... Déu no es deixa domesticar» (p. 34).

«Jesús estimava als fariseus... Es va enfrontar i va discutir. Crec que, si tornara, encara ho faria més. Lluitaria amb els actuals responsables de l'Església. ..» (p. 42).

«L'Església ha parlat molt del pecat; massa» (p. 51)

«El més trist és que l'encíclica Humanae vitae és en part culpable del fet que molts ja no es prenguen seriosament l'Església com interlocutora o mestra. Però, sobretot, als joves dels nostres països occidentals, ja quasi ni se'ls veu acudir als representants de l'Església per a consultar en qüestions referents a la planificació familiar o a la sexualitat» (p. 141).

«De vegades hauria estat millor callar...» (p. 147)

«Els camins no poden dictar-se des de dalt, des dels púlpits... L'important és que promoguem cristians en la seua capacitat individual de judici» (p. 151).

«Cal discutir la possibilitat d'ordenar (sacerdots) «viri probati» (casats)» (p. 151)

«Els homes d'Església han de demanar perdó a les dones per moltes coses» (p. 166).

«La conducció de comunitats per part de dones és una dada bíblica: pense en Lídia a Filips i en les nombroses col·laboradores de Pau que s'encarregaven de les comunitats de 1'apòstol (p. 167).
És llàstima que, en l'Església, aquestes obvietats clamoroses dels cardenals només les
puguen dir una vegada ja octogenaris, dimitits i malalts, i en un clima de «nocturnitat»,
de forma que puguen ser atribuïdes a «senilitat», i que tothom les puga tolerar perquè
no afecten a 1'estructura. Vol dir que, en l'exercici de les seues altes responsabilitats, han
de callar la veritat (si la capten), i sotmetre-la al «dictat» de 1'opinió oficial prevalent.

En el text que comente, Martini té una frase enigmàtica: «Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava en una Església que recorre el seu camí en la pobresa i la humilitat, en una Església que no depèn dels poders d'aquest món, d'on s'extirpara de soca-rel la desconfiança, que donara espai amb més amplitud a la gent que pensa... Avui ja no tinc aquests somnis. ALS 75 anys em vaig decidir a resar per l'Església» (*pgs. 97-98).

Simone Weil

La UIMP de València ret homenatge a la filòsofa Simone Weil

dimarts, 21 octubre de 2008

Destacats especialistes i estudiosos de l'obra de Simone Weil es reuniren des del dimecres passat fins al divendres en la seu valenciana de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo en les jornades Simone Weil, ´La consciència del dolor i la bellesa. Revisió crítica´ davant el centenari del seu naixement, segons va informar la institució. Amb aquest seminari, es va voler retre homenatge a la filòsofa francesa d'origen jueu Simone Weil (París 1909- Ashford 1943) i, d'esta manera, "anticipar-se als actes de commemoració del centenari del naixement d'una de les pensadores més influents del segle XX". L'obra de Weil, tota pòstuma, ha exercit com "referent vital" en intel·lectuals de la talla d'Albert Camus i T.S.Eliot. Els seus textos comencen a publicar-se després de la finalització de la II Guerra Mundial. Títols com ´Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social´, escrit en 1934, on mostra la seua avaluació del marxisme i la seua filosofia política general, ´Tirar arrels´ o ´La font grega´ formen part de les seues bibliografies. Des de llavors, Simone Weil "ha atret l'atenció de moltíssims literats, filòsofs, teòlegs i sociòlegs". El curs contà amb la presència del poeta, assagista i director de l'Institut Cervantes a Viena, Carlos Ortega, que parlà sobre ´Miratge i silenci. L'experiència mística de Simone Weil´. Així mateix, participaren el president de l'Associació per a l'estudi del pensament de Simone Weil a França, Robert Chenavier, que pronuncià la conferencia ´Simone Weil est-doble ela la dernière philosophe du travail?´ i Miklos Vetö, membre de l'Acadèmia de les Ciències d'Hongria i professor de Filosofia de la Université de Poitiers de França, que va intervindre amb la ponència ´Mystique et decreation chez Simone Weil´.

García-Gasco fill adoptiu

L'Ajuntament de València ha tingut a bé designar fill adoptiu al cardenal arquebisbe Agustín García-Gasco, amb gran entusiasme i alegria de la senyora alcaldessa Rita Barberà i del Molt Honorable President Francisco Camps. La regidor de Cultura, María José Alcón, va destacar en la sessió plenària municipal on es va aprovar la cosa, "la fecunda labor desenvolupada al llarg de 15 anys al capdavant de l'Arxidiòcesi de València per aquest sacerdot toledà". "El seu nomenament segella una extraordinària relació amb València, que el sent com un dels seus, en una demostració d'afecte cap a qui tantes vegades ho ha demostrat per València i les seues tradicions". I tant com "ha demostrat el seu afecte" el cardenal arquebisbe nomenat fill adoptiu. Que l'hi pregunten, si no, als valencians i valencianes que formen part de l'Associació i Confraria de Sant Vicent Màrtir de València. Aquesta tradicional Associació catòlica, de tant arrelament a València, havia decidit celebrar els 800 anys del naixement del rei Jaume I amb una missa en l'església de la Roqueta el 8 d'octubre. Una missa per a recordar i commemorar l'acció de gràcies que va pronunciar el rei Conqueridor a l'atribuir, a l'empara i protecció de Sant Vicent Màrtir, la conquesta de València, la vespra d'entrar victoriós en la ciutat. La Confraria de Sant Vicent Màrtir va oferir al cardenal arquebisbe García-Gasco la celebració d'aquesta missa commemorativa i tan posada en raó. Però el recent adoptat fill de València no només no va rebutjar la invitació sinó que va prohibir que la missa fóra celebrada per algun bisbe auxiliar. Davant aquesta negativa, i segons ha declarat la presidenta de l'Associació i Confraria de Sant Vicent Màrtir, Rosa Araixa, van sol·licitar a l'abat de Poblet, on està enterrat el rei Jaume, que acudira a la celebració, al que va accedir de bon gust. Però el fill adoptiu de València, qui segons la regidor María José Alcón, "tant afecte ha demostrat per València i les seues tradicions", no només va prohibir la presència de l'abat de Poblet sinó que, en cas de celebrar-se la missa per altre sacerdot el dia 8 d'octubre, ha prohibit, també, que en la mateixa es nomene a Jaume I i la seua vinculació amb Sant Vicent Màrtir i amb la Roqueta. O siga, García-Gasco vol, fins i tot, que en els seus dominis com cardenal arquebisbe, se silencie l'existència de rellevants fets de la nostra història com a poble, com és el cas de la relació de Jaume I amb Sant Vicent Màrtir, amb Sant Vicent de la Roqueta. La presidenta de l'Associació i Confraria vicentina ha acusat al cardenal arquebisbe nomenat fill adoptiu de València de mantenir una actitud "antivalenciana i covarda per negar la condició de La Roqueta com un element històric vinculat al primer màrtir de la ciutat , i a la història de València". El poc respecte per València, les seues tradicions i la seua història, ho ha demostrat aquest nou "fill adoptiu" de la capital en altres ocasions। Com per exemple, en el foment de l'ús de la llengua dels valencians en els actes litúrgics, una assignatura pendent que ha estat ignorada pel cardenal arquebisbe. Clar que en açò segueix els passos de la senyora alcaldessa, la seua protectora. Donya Rita Barberà tampoc usa el valencià en els actes polítics, en les compareixences públiques. És una llengua que, segons sembla, li repel·leix parlar-la. En fi... per a què seguir. "Amagueu els ànecs que venen els de sempre. A fotre, clar!" F. Burguera (VpC)

Dia 25 Darrer dimarts de Novembre

CEIV, 19,30 h. - PREGÀRIA VESPERTINA